Ella

Eren moltes les que cridaven, de nit, fins hi tot es podia sentir com l'aire les pentinava amb mes caricies que altres.
Estaven fartes de tenir la boca tancada, mes ben dit, tapiada, plena de totxos perfectament colocats, amb un art que ni els paletes de la pedrera.
Llavors una nit algú va trencar els crits, o llavors algú va fer un crit al veure que una persona tapada de cap a peus armada amb un martell estava trencant aquella paret que tapava la boca d'una d'elles.
A partir d'aquell dia ja no cridava, cantava, ja no es sentia sola, acollia un grup de persones les quals la cuidaven i no la deixaven de costat.
Van obrirli de bat a bat la boca i va poder dir a tota la gent que passava per allà que estava viva. Molts van passar a veure-la, visitar-la i ajudar-la a tirar endavant.
Altres passaven pel seu costat mirant-la malament, com si en el seu interior només hi hagues miseria i pessimisme.
Uns la volien tirar fa temps, deixar-la en res, sense fonaments ni aspecte, però ella tenia amics i gràcies a ells es va poder anar aplaçant la data fins a dia d'avui.. segueix en peu, però potser no en te per molt temps, per allà ha de passar una carretera principal i les cases antigues no entren en els rentats de cara de la ciutat...

Pels companys dels Baixos Socials Okupats de la Rabia